La creació artística és un fenomen molt complex que es mou per viaranys i camins sovint difícils d’explicar. Què és el que fa que en un moment i un lloc determinats, per exemple, sorgeixi un gran nombre de productes artístics de qualitat? Per què a vegades hi ha diferències tan importants entre les obres realitzades per creadors diferents formats en circumstàncies similars, o fins i tot entre èpoques diverses en la trajectòria d’un mateix creador? Fins a quin punt la creació artística és un fenomen individual i subjectiu o, per contra, està determinada per unes circumstàncies contextuals? Quins són els criteris que públic i creadors poden utilitzar per tal de jutjar el valor o la qualitat d’una producció determinada? Aquestes són només algunes de les preguntes que, històricament, artistes, crítics i públics s’han formulat per intentar esbrinar alguna cosa d’allò que, en el fons (i em sembla que afortunadament), mai no ha deixat de ser un misteri, ja que la creació artística té, sens dubte, un component important d’espontaneïtat i irracionalitat.

No obstant aquest caràcter fugisser, i malgrat saber que aquestes preguntes no tenen una resposta definida, hi ha una qüestió que, almenys des de l’Administració pública i des dels ajuntaments en particular (en tant que som l’Administració més propera al ciutadà), tenim l’obligació de plantejar-nos: és possible fer alguna cosa per afavorir una creació artística de qualitat, diversa, innovadora i accessible en tots els sentits? Tot i mantenint les reserves sobre les característiques del fet creatiu que he formulat anteriorment, em sembla que en aquest cas la resposta ha de ser clarament afirmativa: les institucions tenim a les nostres mans uns instruments que, ben gestionats, poden influir positivament i en molts aspectes en la creació artística, amb les repercussions beneficioses que això pot comportar per a la millora i el progrés de l’activitat cultural en general. Malauradament, no existeix una fórmula automàtica que ens permeti aplicar aquestes eines i aconseguir resultats positius; en tot cas, però, sí que hi ha un seguit de consideracions prèvies que, al meu entendre, cal tenir molt en compte.

En primer lloc, no hem de perdre de vista que la creació és una baula més en una cadena de producció i recepció de la cultura que abraça molts altres elements imprescindibles, i que només tenint-los tots en compte serà possible crear l’espai en el qual adquireixen sentit determinades polítiques d’ajut a la creació. Cal prendre en consideració, doncs, aquests altres elements: una formació de qualitat, tant dels artistes i creadors com del públic; l’existència d’espais de recerca, reflexió i investigació que afavoreixin la innovació artística i l’aparició de noves propostes; la possibilitat de presentar el treball creatiu i fer-lo arribar al públic en uns espais i unes condicions dignes i correctament preparats; i la voluntat de dur a terme una tasca activa de difusió i pedagogia de les propostes artístiques, a fi i efecte que aquestes propostes, per més arriscades que siguin, trobin realment uns canals de comunicació i recepció adequats.

Només actuant de forma global en tots aquests àmbits aconseguirem crear unes condicions generals adequades no només perquè els creadors portin a terme els seus projectes, sinó també perquè disposin d’un espai en el qual mostrar-los i fer-los arribar a aquells ciutadans que hi estiguin interessats. En aquest sentit, em sembla que les administracions, conscients de la complexitat dels objectius plantejats, han entès en els darrers anys que per fomentar la creació artística no n’hi ha prou d’implantar polítiques de subvencions, que si bé són imprescindibles —moltes propostes arriscades i innovadores necessiten el suport públic per tirar endavant—, també poden acabar generant efectes no desitjats de clientelisme i acomodament.

Dins les competències que cada Administració té assignades, doncs, cal que les polítiques de suport i foment a la creació es concebin des d’una perspectiva més àmplia. És necessari, per exemple, coordinar i revisar tant la qüestió dels ensenyaments artístics especialitzats com l’ensenyament de les arts dins l’educació obligatòria; només així es pot potenciar i afavorir l’aparició de nous creadors i, en tot cas, aconseguir un públic més format, més crític i més exigent (però també més interessat) a l’hora de valorar les propostes artístiques. També cal actuar decididament a favor de la creació de nous públics, programant activitats culturals que atreguin sectors socials molt diversos i oferint facilitats per tal que ningú no se’n senti exclòs; així, no només possibilitem l’accés de tothom a la cultura, sinó que també contribuïm a la viabilitat econòmica i l’autonomia de molts projectes artístics. Des de les administracions podem treballar així mateix en la difusió artística i la coordinació, a fi de donar suport concret als creadors a l’hora de moure’s i mostrar el seu treball en llocs diversos.

A un altre nivell, també podem actuar generant o fomentant la implantació d’espais d’experimentació que, d’alguna manera, puguin servir de «laboratori d’idees» per tal de renovar el pensament i la creació artística. Estan en aquesta línia, per exemple, els projectes de centres de creació i producció en diferents disciplines que la Generalitat està impulsant actualment, en col·laboració amb diversos ajuntaments i entitats del país. Aquests espais hauran de cobrir tot un seguit de funcions, però una de les primordials consistirà sens dubte a oferir recursos per desenvolupar projectes creatius innovadors i arriscats, impossibles de portar a terme en altres contextos i capaços d’assolir una repercussió internacional.

Un darrer àmbit d’implicació de les administracions s’ha de centrar a proporcionar uns espais i unes condicions dignes per a l’exhibició i difusió del treball artístic; ajudar a produir un gran nombre de noves creacions artístiques no servirà de res si després no hi ha llocs apropiats per presentar-les i fer-les visibles. D’una banda, doncs, és necessari assegurar-se que aquests llocs existeixin (teatres, espais expositius, auditoris, cinemes, sales de música...) i que la seva distribució es basi en criteris d’equilibri territorial i de potencialitat artística dels diversos punts de la nostra geografia; d’altra banda, però, cal vetllar perquè les seves programacions respectives no estiguin supeditades només a criteris econòmics, sinó que també (o sobretot) tinguin en compte la necessitat de donar suport a aquelles propostes creatives que altrament no trobarien circuits de difusió. En aquest context, ja per acabar, és bàsic que des de les administracions es prengui consciència que cal retribuir els creadors de forma adequada a la tasca realitzada, com passa en qualsevol altre àmbit, i que se superi la situació de «servei voluntari» a què a vegades semblen veure’s abocats.

Com és sabut, oficialment els ajuntaments tenen atribuïdes molt poques competències específiques en l’àmbit de la cultura; en la pràctica, però, realitzen una gran quantitat d’actuacions en tots els àmbits de l’acció cultural. Des dels ajuntaments, doncs, podem intervenir en molts dels processos que hem indicat anteriorment: construint i dotant infraestructures, generant programacions culturals atractives, treballant en la recerca de nous públics... També és feina nostra l’establiment de contactes directes amb creadors i entitats, així com la col·laboració amb ells en molts aspectes —no només en l’econòmic— per tal de facilitar-los la tasca.

Una política de foment de la creació a través d’ajuts econòmics directes només tindrà possibilitats de contribuir de forma real i efectiva a un major desenvolupament i diversificació de l’activitat creativa del país en un marc d’acció cultural en què es tinguin en compte tots aquests elements. En aquest sentit cal subratllar també que, en els darrers temps, les administracions han fet un esforç important per dotar amb quantitats més significatives les convocatòries de beques i subvencions i per millorar i afinar els criteris amb què es concedeixen; en el cas de l’Ajuntament de Girona, per exemple, la convocatòria de subvencions d’enguany ha vist incrementada en un 40% la seva dotació econòmica. Aquesta acció conjunta està contribuint a establir de mica en mica les bases necessàries perquè a casa nostra l’activitat creativa sigui capaç de normalitzar-se i, finalment, superi l’etapa de garantia de supervivència en què aparentment ha viscut fins ara per avançar vers una fase d’explosió creativa. Si això passarà o no, però, és impossible de preveure; només els creadors tenen a les seves mans i en les seves ments la facultat de fer-ho real.

M. Lluïsa Faxedas
Professora d’Art Contemporani i d’art contemporani a Catalunya de la Universitat de Girona i regidora de Cultura de l’ajuntament de Girona