Quan parlem de creació artística contemporània, hem de pensar en la cadena de valor que passa de manera cíclica i interrelacionada per la formació, la recerca, l’experimentació, la producció, la difusió i la recepció. Entrats en el segle XXI, en un Estat democràtic teòricament adult i amb pretensions capdavanteres a Europa, es fan evidents certes mancances greus que impedeixen a Catalunya el correcte desenvolupament professional dels diferents agents i actors implicats en aquest àmbit de la cultura. Unes deficiències gravíssimes que ens apropen als països en vies de desenvolupament i ens allunyen del lideratge cultural que pertoca a una regió que es pretén motor d’Europa. Em refereixo a la manca d’una política cultural que acabi per sempre amb la política d’aparador practicada per tots els partits polítics, sense excepció.

La manca d’una política intervencionista i decidida de foment de la creació en uns àmbits tan sensibles a la pressió del mercat com ara, per exemple, el de les arts visuals comporta que tant les institucions públiques com les fundacions privades s’hagin excedit obrint espais de difusió (exposició, publicació, distribució) físics i virtuals, sense preguntar-se d’on surt allò que hi circula o bé allò que els ha d’omplir i donar-los sentit. La difusió no és sinó una baula de la cadena de valor de la cultura contemporània, i quan aquesta no s’implica en la creació i ni tan sols està vinculada a uns mitjans de recerca, experimentació i producció, els artistes es veuen abocats a un paper de patrocinadors de la cultura que no els correspon i que comporta un risc greu d’alienació de la producció simbòlica del nostre temps, ja que es percep socialment com un entreteniment per a gent de poder adquisitiu elevat.

Donar accés a la cultura no vol dir mostrar aquest art que apareix espontàniament del no-res, o que sorgeix malgrat l’adversitat i per miracle o fruit d’un hobby de gent adinerada. Donar accés a la cultura, en un Estat democràtic avançat, significa crear els serveis públics necessaris (i dotar d’un pressupost adequat els ja existents, abans de res) per tal que tots els ciutadans i ciutadanes tinguin les mateixes oportunitats de:

• formar-se adequadament per poder gaudir, comprendre i fins i tot aprendre a produir i criticar la creació del seu temps
• investigar, és a dir, ser competents en una forma de coneixement diferent de la científica o la filosòfica i poder desenvolupar treballs propis amb independència, sia individualment o bé sota paraigües institucionals (avui pràcticament inexistents)
• experimentar formes pròpies d’expressió i de comunicació, alternatives, paral·leles o, senzillament, diferents de les que s’utilitzen habitualment en l’àmbit interpersonal, fins i tot (i molt especialment) sense una finalitat concreta
• produir: tenir accés als mitjans de producció amb independència dels procediments triats, tant si provenen de les disciplines de tradició artesanal com si es tracta de mitjans audiovisuals i telemàtics o de recursos espacials urbans o rurals
• difondre, utilitzant les plataformes (museus i centres d’art, televisions, ràdios, xarxes i altres espais públics) que són fruit de les conquestes socials dels segles XVIII, XIX i XX
• rebre de forma contemplativa i interactiva, a través de tota mena d’espais, xarxes, programes i equipaments públics, el fruit de la creació cultural del seu temps

Qui es planteja avui cap empresa productiva sostenible sense fer una inversió seriosa de capital públic i privat en recerca, desenvolupament i innovació (R+D+I)? Si partim d’aquesta pregunta, és obvi que encara hem de fer molta feina per posar aquest país al dia. No n’hi ha prou d’endegar centres de producció escampats pel territori. I tampoc no n’hi ha prou de crear una xarxa que els relacioni quan ja hi són. Abans de tot això, es necessita una política ben estructurada que es basi en una anàlisi fonamentada de les baules més febles de la cadena de valor. Una política clara, amb procediments precisos per decidir quan, on i per a qui cal desenvolupar un programa de suport a l’experimentació mitjançant subvencions a fons perdut; quan, on i per a qui s’ha d’impulsar una línia d’ajuts a la recerca; quan, on i per a qui cal crear un programa de crèdits «tous» destinats a finançar produccions i que es puguin retornar en el cas que allò produït es vengui; quan, on i per a qui cal desenvolupar fons de capital de risc a través dels quals els artistes puguin interactuar amb petites, mitjanes i grans empreses; i quan, on i per a qui s’ha de reforçar el sistema educatiu que ens fa ciutadans i ciutadanes competents en la cultura del nostre temps. Hem de fugir de les actuacions arbitràries i irresponsables que s’inicien per interessos partidistes i que només pretenen maquillar la manca de recursos inaugurant festivals i infraestructures que, després, no disposen dels mitjans econòmics necessaris per dur a terme la seva tasca cultural, cívica i social i que, en conseqüència, acaben essent fonts de precarietat laboral i de proletarització dels homes i les dones que es dediquen a la creació.

Així com la política de l’esport d’aquest país ha consolidat i eixamplat la cadena de valor en la qual s’articulen les seves diverses pràctiques, cosa que ha donat com a resultat un progrés en la salut i el benestar de totes les capes de població, ens cal també una nova política de la creació. Prenguem com a model la qualitat del conjunt que formen els estudis superiors d’educació física, els equipaments municipals d’esports que trobem arreu del territori, el Centre d’Alt Rendiment Esportiu de Catalunya, l’atenció que hi dediquen els mitjans de comunicació públics i privats, la inversió que els clubs i les federacions fan en els seus planters de joves talents, les moltes activitats esportives populars que s’impulsen des de totes les administracions, etcètera. Fixem-nos en com, més enllà de ser un pretext per a la transformació urbana (amb els seus encerts i desencerts), els Jocs Olímpics del 1992 van suposar el moment àlgid d’un impuls polític de transformació cultural i econòmica amb una àmplia participació social. I comparem-ho amb com el Fòrum de les Cultures (moment àlgid de la cultura d’aparador) va evidenciar la manca de cohesió social, d’autoestima i de compromís cívic que, en matèria de creació cultural, patim en aquest país.

Així com en els nostres espais naturals protegits (per exemple, les illes Medes o els volcans de la Garrotxa) observem un acte d’intervencionisme estatal positiu que obra en conseqüència amb el coneixement col·lectiu contemporani sobre l’ecologia del planeta, tot limitant els interessos de promotors immobiliaris, hotelers, pesquers, forestals, agrícoles, ramaders i turístics, l’ecologia de la cultura ens insta a preservar, potenciar i protegir la tan necessària diversitat cultural de la qual encara gaudim. Una diversitat i una riquesa culturals que són fruit de l’esforç de resistència realitzat per creadors i creadores enfront de la dinàmica unificadora del consum i que, paradoxalment, se’ns mostra en un estat de deteriorament i d’amenaça d’extinció tan remarcables com la seva capacitat de regenerar-se i de regenerar-nos constantment. Coneixem els perills de l’especulació i de la utilització de la creació com un valor refugi dels inversors neoliberals (paral·lelament al fenomen que es produeix en el sector immobiliari). Hi ha evidències de la connivència entre alguns museus, fundacions, galeries i free riders del sector que actuen des de la irresponsabilitat civil i amb la voluntat clara d’aconseguir un enriquiment il·lícit i una rendibilitat electoral a costa de l’explotació laboral a la qual sotmeten els creadors i les creadores. Una explotació que es fa palesa en l’escassesa de contractes per escrit, la manca de respecte envers els drets morals i econòmics i les baixes prestacions socials i salarials que han de suportar els creadors i les creadores quan exerceixen les seves múltiples tasques professionals i cíviques com a formadors, investigadors, experimentadors, productors, difusors o receptors de la creació contemporània.

En definitiva, Catalunya necessita amb urgència una política que fomenti la creació d’una forma socialment justa, responsable i veritablement accessible per al conjunt de la ciutadania. Una política cultural que situï Catalunya com el laboratori de creació per excel·lència dins l’Estat espanyol i en el conjunt d’Europa. Possiblement no hi haurà cap partit polític que trobi la manera de justificar unes polítiques tan intervencionistes i un increment tan important dels pressupostos de Cultura com els que es necessitarien per superar els nostres dèficits i assolir aquests objectius. És per això que cal completar el procés de creació d’un veritable Consell de les Arts que sigui capaç de superar aquest estat de paràlisi i d’instrumentalització partidista que he comentat en la meva breu anàlisi.

Roc Parés i Burguès
Artista