Des dels seus inicis, el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía ha jugat un paper important i innegable com a promotor d’exposicions temporals a Espanya, un mitjà de comunicació cultural que avui ens resulta tan familiar com quotidià. En la seva curta història s’hi compten tota mena d’exposicions: grans produccions internacionals, petites mostres de context, exposicions biogràfiques o retrospectives, col·lectives, temàtiques... Així, a hores d’ara ja s’han superat de llarg les dues-centes exposicions temporals, considerant en aquest còmput únicament les realitzades pel Museu en les seves diverses seus (edifici de Sabatini, ampliació de Nouvel i, al parc del Retiro, Palacio de Velázquez i Palacio de Cristal). Al marge d’aquestes mostres hi ha les nombroses exposicions que serveixen per presentar les obres de la col·lecció del Museu fora del seu marc habitual, a Espanya i arreu del món, i que són competència del Departament de Col·lecció Permanent. Aquí, tanmateix, ens ocuparem només de la gestió de les que es realitzen o reben al mateix Museu i la materialització de les quals correspon al Servei de Gestió d’Exposicions, dependent del Departament d’Exposicions Temporals.

D’ençà del 1988, aquesta gestió s’ha vist afavorida amb la conversió del MNCARS en un organisme autònom dependent del Ministeri de Cultura. Aquest estatus facilita en bona mesura l’organització de les seves nombroses activitats, tot i que no eximeix el Museu d’atenir-se estrictament a la normativa vigent per a tots els organismes pertanyents a l’Administració de l’Estat. En l’àmbit de les exposicions temporals, la gestió a què ens referim consisteix bàsicament en la contractació dels responsables o creadors del projecte, l’organització del transport especialitzat de les obres, la instal·lació i el muntatge expositiu a les sales del Museu, l’assegurament de les obres cedides (sigui a través d’una pòlissa comercial de les anomenades clau a clau o mitjançant l’obtenció de la garantia de l’Estat espanyol sobre obres d’art exposades en museus de titularitat estatal) i el seguiment de totes les incidències o necessitats addicionals que es puguin suscitar al llarg del procés de creació d’una exposició temporal, sempre complex i delicat. Queda inclòs igualment dins aquesta gestió el seguiment dels convenis de col·laboració formalitzats amb les institucions de caràcter públic o privat interessades en la recepció, en règim d’itinerància o de coproducció, d’una exposició del MNCARS, així com de qualsevol altre tipus de conveni de col·laboració.

Cadascuna de les exposicions realitzades, en definitiva, comporta una gestió administrativa i econòmica similar, per bé que mai idèntica, en la qual participen nombrosos professionals, sovint externs al Museu i contractats a l’efecte. Aquesta dependència externa, si bé reporta grans avantatges per a la institució, atès que dóna vitalitat i agilitat a les tasques i, sens dubte, enriqueix el resultat final amb noves aportacions, obstaculitza freqüentment l’actuació dels òrgans gestors tant del mateix Museu com de l’Administració en general. Això s’esdevé quan no es respecten els projectes originals, sobretot pel que fa al transport de les obres d’art, que és sovint el capítol més car, lent i complicat de tot el procés. El control d’aquest tema per part del Museu és essencial, tot i que, llevat d’algunes excepcions puntuals, les desviacions que es donen respecte al projecte inicial solen ser clarament imputables als seus creadors intel·lectuals, que no han previst totes les contingències possibles.

Es pot dir que, des de la perspectiva de la gestió, la preparació d’una exposició temporal presenta una casuística àmplia i, alhora, summament interessant en què la tasca del comissari és, sens dubte, essencial i imprescindible, i la del coordinador i altres col·laboradors del projecte, molt flexible, especialment pel que fa a les fases inicials i creatives. Aquesta tasca, tanmateix, culmina quan la responsabilitat passa a mans del gestor. A partir d’aquest moment cal evitar qualsevol canvi respecte al projecte previst, atès que l’incompliment estricte dels terminis administratius i de les previsions econòmiques sol resultar fatal per a la seva bona marxa. És sabut, a més, que aquestes variacions i imprevistos acaben per afectar negativament la resta de la institució museística (col·lecció permanent, registre, restauració, seguretat, manteniment...), fet que revesteix una gravetat encara més gran si la institució té, com en el cas que ens ocupa, una vocació i obligació clares de servei públic.

Mónica Ruiz Bremón
Conservadora
Cap del Servei de Gestió d’Exposicions
Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía