Una exposició és molt més que l’exhibició acumulativa d’una sèrie d’objectes, artístics o no, amb independència de la qualitat intrínseca de les obres o dels autors presentats. Una exposició, avui, és una tesi, una hipòtesi que, per captar l’atenció del públic, ha d’arribar a la provocació entesa no pas com una ofensa, sinó com una incitació del desig. Les exposicions són assaigs sobre temes puntuals que tard o d’hora formaran part de l’enciclopèdia, és a dir, del museu, o són propostes que se centren en apartats d’aquesta enciclopèdia amb l’objectiu d’ajudar-nos a mirar-la d’una altra manera. El que resulta indubtable, però, és que perquè les exposicions funcionin han de propiciar una reflexió intel·lectual i sensible, han de convidar el visitant a tenir una participació activa, a caminar, a mirar, a pensar i a sentir, i encara més davant l’immobilisme que comporta el conductisme dels multimèdia.

Una exposició és, o ha de ser, un microcosmos complex i globalitzador, autènticament multidisciplinari. No és una qüestió de morfologia, sinó de sintaxi, de saber articular els moments de gran intensitat amb els de pausa i traspàs. Els espais, els recorreguts, la il·luminació, els colors...: tots i cadascun dels elements que integren una exposició ens han de remetre al seu nucli dur, és a dir, a les obres d’art. Perquè quan no és així, quan l’embolcall és més ostentós i cridaner que l’obra d’art, es confonen els objectius i es perd eficàcia comunicativa. Definir, doncs, el lloc on conflueixen la comunicació i el gaudi vol dir garantir la validesa de l’exposició, per a l’espectador i per a qui l’organitza.

Com el seu nom indica, les exposicions temporals són efímeres, excessivament fungibles, però també són les que obren nous camins d’interpretació de l’art i el pensament artístic i les que romanen en la memòria i la sensibilitat de l’espectador. Precisament per això, el museu necessita les exposicions, perquè li permeten apropar-se a l’audiència que, a la llarga, es familiaritza amb les seves col·leccions. I és que, finalment, per mi, entre el temple de les muses anacrònic i l’arravatadora força subliminar dels mass media hi ha un punt d’equilibri on els subjectes i els objectes es troben i viuen una experiència: l’exposició.

Daniel Giralt-Miracle
Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona
Associació Catalana de Crítics d’Art