Un discurs emboirat per un sens fi de números que desenvolupen una lògica incomprensible al transcórrer artístic, però que són eines de distorsió conscients, capaces d’esdevenir fet artístic.
L’alteració voluntària d’un número, d’una coma, d’un punt, d’una lletra esdevé revelador. Fàcil, virtuós.
Virtuosisme de formalització i de senzilla aplicació, realització i utilització del mateix mitjà com a eina d’expressió. Comparable a la trajectòria que el procés videogràfic ha traçat per arribar a omplir i integrar la majoria d’exposicions i esdeveniments artístics, fins al punt de resultar indiferent si el contingut és d’art contemporani o de pintures del Renaixement, ja que s’ha convertit en un mitjà d’expressió habitual.
La reflexió en fred esdevé terrible, abrupta, punyent: la tècnica sempre limita la creació. Els controladors de la nova tecnologia, desbordats, es rendeixen i limiten tot allò que la nostra lògica creia possible, barrant-nos camins, acotant-nos passadissos i recloent-nos en espectaculars habitacions rococós plenes d’imatges que dissimulen murs armats de matemàtiques.
La fascinació per les coses desconegudes ens atrau més que la mateixa reflexió; sempre volem ser innovadors, i la manera més còmoda d’aconseguir-ho passa per deixar-se endur per la novetat tecnològica.
Es podria dir que l’artista ha de fer propostes capaces d’engrescar aquests controladors o tècnics de la informàtica, forçar l’enginy a fi i efecte d’esbrinar les jugades necessàries per invertir allò establert o aconseguit, proposar noves fites, noves combinacions. Un fet, però, que no és ni de bon tros obligatori.
En aquest cas, la informàtica esdevé una mena de tauler d’escacs on l’artista i el tècnic han de jugar una partida, amb la particularitat que juguen plegats tant amb les blanques com amb les negres. Un joc que s’allunya de la mítica individualitat creativa per convertir-se en una col·lectivitat capaç de transmetre emocions.
Una provocació emotiva que també és assolible mitjançant un coneixement auster de la tècnica, del mitjà. La consciència de les limitacions esdevé per a l’artista un retorn a la tradició. L’artista s’enfronta amb el treball a la xarxa de la mateixa manera com s’encara amb un full de paper en blanc per traçar-hi un dibuix. I potser sigui a través de l’intent d’esgotar els recursos que ens proporcionen petites parcel·les de tècnica quan serem capaços de descobrir veritables innovacions artístiques.
Tota reflexió sobre el mitjà, ja sigui per transgredir-lo, provocar-lo i innovar-lo com per esgotar totes les possibilitats d’una petita porció d’aquest mitjà, requereix una premissa taxativa: el desnuament de tot virtuosisme gratuït, per tal de no trair la mateixa reflexió.
Així com el suport videogràfic digital s’ha anat imposant a mesura que les novetats tècniques han arribat a l’abast d’una majoria, desencadenant un boom que ha colonitzat tots els estaments artístics i convertint aquest mitjà en una eina senzilla i de baix cost productiu i, alhora, de gran valor comercial en el mercat artístic, esperem que, en breu, el net-art o l’art fet a la xarxa i per a la xarxa es converteixi en un suport digne i normalitzat dins el món de l’art.
Pep Canaleta